Campions2006Cos

	La Copa del REI 2006

	Crònica d'en SISCU, la mascota de granperico
	Quin dia a la capital del regne d'Espanya!!! Quin dia ens esperava!!! De bon matí i amb gran il·lusió vam anar cap a l'estació per pujar al tren perico
Un tren carregat d'espanyolistes
S'ho podeu imaginar? Gairebé tots eren espanyolistes Tot blau per les samarretes de Quat Quin presagi! faran com les fèmines? Quin dia ens esperava!!!
Un tren tot blau per les samarretes de Quat
I com vam gaudir del viatje amb tant grata companyia i amb tanta comoditat

A Madrid dues aficions agermanades pels colors van visitar la ciutat
Els incansables Jaume i Teresa amb la seva familia a la Carpa
Després de passeja per la capital del regne la plaça Major ens esperava per dinar però el cansanci ens podia i ... cap a la carpa a carregar les piles!

Quin goig feia la Castellana tota blava més bendit, blanc-i-blava, molt blava Els cotxes s'ho miraven admirats la il·lusió ens superava a tots

Ja som al Bernabeu esperant els jugadors per allà va l'autobús Jugadors i afició cridant tots units per la il·lusió de aconseguir la Copa del Rei

Ja comença el ball del futbol l'Ivan vol marcar i ... quin xut! el porter Cesar posa els punys i en RAÜL ... en Raül un TAMUGOL

Ay que ve el gran Zaragoza Ay que comencen a dominar-nos Ay que ens fan recular Ay que han aconseguit empatar

En Tamudo se'n va cap al fons i esquivant defenses la pilota centra allà apareix un cap, el d'en Luis García que la pilota remata amb força cap el fons l'afició s'aixeca amb banderes i cridant

El cansanci apareix en els jugadors i surt un espanyolista, que al 2000 va ser espectador un jugador sense sort amb el gol avui marcarà!, sí, avui un gran COROGOOOL

El porter César es desespera un altre derrota no, NOOOOOOO els nervis perd, i amb ell l'equip, així en Luis García marca el quart gol Sí, sí, sí, La Copa ja es nostre!

We are the champions ... la grada blanc-i-blava embogeix qui se'n recorda de la Lliga? we are the champions ...


Ja som aquí, a 5.604 m en el Kardug-La i per allà va en José-Jorge trepant com un eguineu, amb un banderí de l’Espanyol; mentre nosaltres mirem la seva gesta atordits pel fred i respirant amb dificultat.

Ja és dalt de tot on ondeja una bandera blanca, aquest símbol de pau que aquí em sembla molt més significatiu donat que la gent d’aquí porta molts anys patint una guerra per tal de defensar les seves fronteres i evitar patir el mateix destí que el Tibet. Ara la està posant ben amunt, quedarà ubicada en tercer lloc, per sobra d’aquest munt de banderoles budistes plenes de plegaries que el vent llegeix cap al cel. És el punt més alt al que és pot arribar per “carretera” i, per tant, el màxim a que jo puc aspirar avui doncs avui ja no tinc edat ni salut per pujar a cotes més altes.

Mercès José-Jorge, no t’agrada el futbol ni l’Espanyol és el teu club, però vas entendre molt bé la meva il·lusió de posar el banderí ben a prop d’aquest cel tan blau que només es pot veure aquí en l’Himàlaia, la muntanya més alta del món, la més propera del cel. Allà va quedar, ondejant al vent, confonent-se amb al cel, unint-se amb ell com si des de la penya blanc-i-cel tiressin d’ell cap amunt. Llavors te’n recordes de tots aquells que també estimaven l’Espanyol i ja no són amb nosaltres, serà per això els colors blanc i blau del nostre Club?

Som al Ladakh, en el nord-oest de la Índia, en el últim Shangri-La, doncs no es va obrir al turisme fins al 1975 i molts pocs viatgers hem pogut descobrir la amabilitat dels seus habitants i la majestuositat dels seus impressionants paisatges.

Molts heu sentit parlar d’aquestes terres com el petit Tibet, doncs gràcies a la seva generositat allà viu el Dalai-Lama i molts altres tibetans, que van tenir que emigrar de la seva terra dels seus avantpassats, per no poder viure allí amb un mínim de dignitat.

Si teniu oportunitat aneu a visitar-lo, a més els espanyolistes es sentireu com a casa doncs en molts llocs trobàreu l’escut de l’Espanyol, de fet podreu jugar per veure qui els trobar abans. Aquí en teniu una mostra, pots localitzar-lo en aquesta fotografia? Visca l'Espanyol arreu del mon!


Serà al Bernabéu el 12 d'abril de 2006. Tots els aficionats pericos tindran gravada al cap aquesta data, que pot ser històrica per l’Espanyol de les tres competicions, el de la mala pretemporada, el de la lligueta de la UEFA, el dels contrastos a la Lliga... en definitiva per l’Espanyol de Tamudo, de De la Peña, de Lotina i una sèrie de jugadors joves que presumiran de dues coses: de pertànyer a la plantilla que més partits ha jugat en una temporada i de la que pot aportar un altre títol que doni prestigi a un club que està més viu que mai.
↓ La llum del far ens va omplir d'esperança i il·lusió abans del partit!
I va ser per casta, per patiment, per una voluntat de tots per arribar a la final. El partit va tenir una imatge per sobre de la resta. Minut 90, Tamudo, De la Peña i Luis García, el trident d'aquest equip, dempeus a la banqueta, gesticulant sense parar, animant, amb el rostre posseït per l'emoció de jugar una final i complir un somni, feien d'entrenadors. Els va faltar poc per entrar en un camp que ja havien calcigat fins a la sacietat, perquè s'havien deixat l'ànima en un exercici de lliurament.
↓ Lluitant i controlant als jugadors locals i ... els nervis!
L’Espanyol va saber bregar amb els nervis i va aguantar tot el partit sense rebre un gol. El Deportivo ho va intentar amb el cor, però està a anys llum d'èpoques passades. Amb ordre i tenacitat, va bastar als de Lotina per mantenir amb vida la diferència de 2-1 de l'anada i per colar-se amb sigil i il·lusió en la novena final de Copa de la seva història.

El partit va començar amb símptomes positius. Domi es va internar per la banda esquerra i va centrar amb molta intenció al primer pal. Tamudo es va anticipar a Coloccini i va rematar desviat, per poc, de cap. Era el minut 2 de partit i l’Espanyol deixava clar que no venia a tancar-se, que no volia ser un convidat de pedra d'un Deportivo que necessitava mossegar des del primer minut per marcar el seu territori. Però les aparences van acabar enganyant, més per mèrits d'un Depor insistent que per una intenció conservadora dels de Lotina. Sense fluïdesa, condemnats al treball de l'obrer, el Depor es va mostrar monòton i previsible sense un Valerón de torn que posi una mica d'imaginació al joc. Munitis li posa voluntat, conducció elèctrica, però les seves accions acaben en rutina. Pel que les jugades a pilota parada i els centres tenen més rellevància. Juanma, de cap, va creuar massa en el 17, el mateix que Arizmendi deu minuts després. L’Espanyol, mentrestant, se sentia còmode. Ben col·locat enrere, amb una rotació d'escola i una pressió a les bandes que frenava totes les internades del Deportivo, que només era capaç de posar pilotes toves a la frontal de l'àrea que eren ben repel·lides pel trio de centrals espanyolistes.

Però el perill era present en qualsevol rebuig, fallada o genialitat local. I en un d'aquests rebots, Arizmendi va estar a punt de marcar el primer gol, però Kameni va parar la pilota davant l'ímpetu i el desenfrenament de Capdevila i de Munitis, que van cometre falta. Així es va arribar a un descans que afavoria a un Espanyol que va aguantar i que li va explicar al Deportivo que si volia marcar un gol havia de buscar un altre camí.
↓ Fredson corrent i lluitant com només ell sap fer!
Però el Deportivo va seguir tretze són tretze. Totes les jugades estaven regides pel mateix patró. Dos o tres passades a la zona de tres quarts de camp i centre a l'àrea, frontal, sense perill, fàcil per a una defensa perica que va estar de deu. Aquesta va ser la constant que va conduir l’Espanyol a la final. Perquè el Deportivo no tenia cap alternativa. Fins i tot, si no arriba a ser per un Molina encertat, Tamudo hagués donat la puntilla en el minut 63. Va ser la primera vegada que s'ajuntaven De la Peña, Luis García i el capità. De la seva combinació, màgica per cert, va sortir una brillant jugada, la millor del partit. Mentre el Depor llençava granades amb els ulls embenats, l’Espanyol afinava el canó amb el punt de mira encertat.

En els instants finals s'esperava un al·luvió de centres deportivistes, però no va arribar. I no ho va fer perquè l’Espanyol va tapar amb ungles i dents els possibles centres dels laterals. Xisco, en una jugada trenada, no en un centre, va tenir l'ocasió del partit, fregant el minut 90. Va rebre una passada de Munitis i de primeres, mirant a porteria, va rematar amb l'esquerra però la pilota es va estavellar al lateral de la xarxa.
Com ahir el Depor es va estavellar amb un Espanyol que va demostrar ser més equip. El mateix ha de fer si vol guanyar la Copa davant un Saragossa al qual se li dóna bé aquest tipus de partits. Però en una final, tot és possible, i la il·lusió és capaç de moure muntanyes.


Era qui més ganes tenia. Qui més havia desitjat el Depor com a rival, qui podia presumir de tenir dues Copes del Rei amb dos equips diferents (Deportivo i Mallorca) i qui semblava que tenia un compte personal pendent. Per això, va ser per a Pandiani el premi. El seu gol en l’últim sospir posà la nota a una remuntada heroica i a un partit que no només va tenir incertesa, ansietat i nervis, sinó que també va estar condicionat per les decisions de Medina Cantalejo.
El penal que assenyalà el col·legiat en el minut 3 de partit no solament va condicionar el desenvolupament d’aquest, sinó que, fins i tot, es convertirà en un autèntic debat. Ningú, a excepció del col·legiat, el va veure. Ningú, només el col·legiat, hauria gosat assenyalar-lo. Ningú, excepte el col·legiat, va poder-se sentir tan tranquil amb la seva decisió. O potser, tampoc, vist el que després va ser la segona part. Com hem dit: minut 3, primera falta blanc-i-blava (si és que n’era, que això també serà discutible) i Rubén no perdonà l’oportunitat d’avançar el seu equip des del punt fatídic. Curiosament, pels amants de l’estadística, quedarà que aquell va estar el tercer penal que s’ha assenyalat a favor del Deportivo en els últims partits de Copa del Rei i, curiosament, també, va ser el tercer penal que va rebre l’Espanyol a la Copa.

Malgrat l’esforç local (Pandiani va tenir una gran ocasió quasi d’immediat), els blanc-i-blaus no acabaven de trobar el seu lloc. Gorka Iraizoz va haver de lluir-se en un parell d’oportunitats. L’actitud voluntariosa que demostraren durant els primers 45 minuts no va ser suficient. Semblava que l’Espanyol s’havia sentit tan ferit que estava descol·locat i nerviós durant tota la primera part. El cor funcionava a tota màquina, però el cap no estava fret. Només a estones, semblava que els de Lotina donaven mostres de la seva qualitat. L’última ocasió la va tenir Pandiani amb un remat al pal que després se’n va anar a fora ja a punt del descans.

L’inici de la segona meitat va deixar veure que l’Espanyol seguia tocat. No estava còmode, no acabava de trobar el seu lloc. Tristán, primer, i Rubén, després, van tenir l’ocasió de sentenciar. Lluny d’això, els blanc-i-blaus despertaren, de sobte, del malson. I més quan Medina Cantalejo semblà que aplicava el mateix mal criteri de la primera meitat premiant l’Espanyol amb un penal per mans d’Andrade. Tampoc aquest ho semblà, però tothom és va donar per compensat. L’ocasió la va aprofitar perfectament Luis García per empatar. Era el minut 55 i va començar un altre partit. L’Espanyol va començar a creure’s que podria remuntar, sobretot quan De la Peña va sortir al camp i quan, en el 58, Coloccini va ser expulsat. El càntabre li va donar oxigen, criteri i velocitat a l’atac blanc-i-blau, mentre que el Deportivo es va anar encongint a poc a poc, sabent que l’empat era un bon resultat per a la tornada.
	Però no va ser així. Pandiani, en el 89, aprofità la seva ocasió i ho deixà tot a l’aire a l’espera del partit de tornada.

En una nit d'un futbol sense lluentor, l’Espanyol va certificar sis anys després la passada a les semifinals de la Copa del Rei. N'hi va haver prou amb defensar amb concentració, tenir la pilota al centre del camp i buscar el gol pels extrems, ja que el resultat de 0-2 aconseguit a l'anada era suficient premi com per no pensar en ensurts d'última hora. I com si fos una premonició, així va arribar el gol que va donar la tranquil·litat a l’Espanyol, per les bandes. El partit va deixar una lectura reconfortant: l’Espanyol ha estat molt superior a l'eliminatòria al Cádiz, per tant, aquell 0-2 de la Lliga forma part ja del més fosc passat i l'equip demostra que està a prop d'oferir el seu millor nivell, tot i l'ensopegada de diumenge amb el Getafe. No hi va haver massa entreteniment perquè tampoc convenia, però hi va haver ocasions per part d'ambdós equips per ampliar el marcador. Jarque i David García van tornar a l'equip i van complir amb la seva feina. El Cádiz només va arribar a pilota parada, l'únic camí que va deixar l’Espanyol, doncs Costa i Fredson van estar molt inspirats al centre del camp.

La primera mitja hora va ser de tempteig. L’Espanyol va moure bé la pilota al centre del camp i Juanfran i Jofre es van mostrar molt incisius en els extrems. Però el Cádiz va donar el primer avís seriós en una rematada de cap de De la Cuesta que es va estavellar al travesser. L’Espanyol va replicar a l'instant, i dues vegades. Primer en una bona jugada de Jofre per l'esquerra que va culminar Juanfran amb una rematada que va desviar el porter Limia. Després li va tocar el torn a un Pandiani que li va faltar encert, però que va demostrar que és un davanter autosuficient capaç de generar diverses ocasions per partit. La seva primera rematada la va parar Limia, la segona va sortir fora i la tercera també la va parar el porter.

El Cádiz ho seguia intentant, però sense molta insistència, el temps passava i el seu primer gol no arribava. Tampoc van posar-hi molta intensitat, prova d'això és que l'àrbitre no va mostrar cap targeta. El gol visitant va estar a punt de produir-se en un mà a mà que va parar Gorka i que, el posterior rebuig, el va enviar fora un actiu Lobos. Aleshores, va ser quan l’Espanyol va anar per feina. Juanfran va fer una gran jugada per la banda dreta i el seu centre enverinat a la frontal de l'àrea el va rematar Jofre, el qual amb la dreta, la seva cama menys bona, va obrir la llauna i va enfonsar un Cadis resignat. Quatre minuts després, el propi jugador es va internar a l'àrea, demostrant velocitat, i va provocar un clar penal. Ell mateix el va llençar i va marcar el segon.

Amb tot ja sentenciat, l’Espanyol es va recrear en tocar la pilota, sobretot amb l'entrada de De la Peña. Qui no va aconseguir marcar va ser Pandiani, ho va intentar en tot moment, però no va tenir sort. A l’Espanyol ja només li queda una ronda per reviure la final de València de 2000,
quan els blanc-i-blaus van celebrar el seu últim títol.

El resultat reflecteix la diferència entre ambdós equips. L’Espanyol només va patir en els primers compassos, però després es va imposar físicament i tècnicament a un Cádiz que no va poder crear cap jugada de perill. Fins i tot, el 0-2 es veu curt si tenim en compte la quantitat d'ocasions que va perdonar un equip unit en defensa i elèctric en atac. L’Espanyol va explotar les bandes, sobretot la dreta, amb un Juanfran ràpid i encertat en l'esquivament i mil·limètric en el centre. Al mig del camp va sobresortir Fredson, treballador en defensa i amb una arribada explosiva des de la segona línia. Si a això se li afegeix la concentració de tots els jugadors i la punteria de Pandiani a la rematada resulta el que va ser: un dels partits més complets d'un equip que tenen a la seva mà, cinc anys després, les semifinals de la Copa del Rei.

A la primera part, l’Espanyol ja va poder avançar-se en el marcador, però ho va deixar per una segona part de domini al centre del camp i de major encert en la rematada. Zabaleta va poder marcar en el minut 26 de la primera part, però la seva pilota es va estavellar al pal després de rebotar en el cos de De Quintana. L'argentí es va trobar còmode en el lateral, i les seves pujades per la banda dreta van beneficiar a Juanfran i a l'equip. Silva, lateral esquerre del conjunt gadità, es va veure superat en tot moment. Així es va arribar al descans, amb més voluntat que criteri per part dels locals i amb una petita superioritat dels visitants en atac. I així va començar la segona part, encara que aquesta vegada va venir el gol. Un brillant centre de Juanfran va ser rematat per Pandiani de forma immillorable al fons de les malles. Era la primera pilota que tocava l’uruguaià dins de l'àrea i no va perdonar. Atent al bot de la pilota i amb la capacitat necessària per ficar la punta de la bota. Així va ser el primer gol de l’Espanyol, que es va venir a dalt i va començar el seu recital d'ocasions que van poder deixar morta l'eliminatòria. Primer una volea de Juanfran des de fora de l'àrea que va parar el porter; després, una rematada de Fredson que va rebutjar el porrte Navas, que va salvar al seu equip d'una golejada; i finalment, una jugada que Pandiani es va equivocar a l'última passada. Això va ser l'avantsala del passa-carrers que es va convertir el partit en el tram final.

El Cádiz es va bolcar i Lotina va treure un jugador ràpid com Corominas, que va liderar els contraatacs. Encara que no va poder ser fins al minut 89, quan va arribar la sentència. Fredson va controlar una pilota a la frontal, va fer dues retallades i va enganxar un fort i col·locat llançament que va entrar per la base esquerra del pal de Navas. Era el 0-2 i els blanc-i-blaus ho van celebrar amb magnificència. Potser perquè ja veuen a prop, encara que encara queden noranta minuts per jugar-se, les semifinals i ...
seguir somiant amb aquesta competició.

Pintava lleig. Als tres minuts Riki havia igualat l'eliminatòria i, al quart d'hora, era el Getafe qui seguia endavant. El “partit-trampa” anunciat per Lotina s'havia convertit en realitat. Hi havia aquest risc i gairebé es compleix.

	En un dia trist per l’Espanyol, amb un sentidíssim i molt emocionant minut de silenci en memòria de l'expresident Manuel Meler, el Getafe va aprofitar totes les indecisions locals per evidenciar que en el futbol s’ha d’estar atent, concentrat i moure's sense miraments amb el rival i gairebé va estar a punt d'acabar la jornada ferint greument el cor blanc-i-blau. L’Espanyol va rebre aquesta vegada, en carn pròpia, la mateixa medicina que va aplicar a Getafe la setmana passada.
Tot semblava perdut. En un tres i no res els visitants van semblar repetir el guió que van escriure en el primer partit de Lliga a Montjuïc i la graderia no acabava de creure-s’ho. Curiosament, Schuster va treure al seu equip de gal·la -el Getafe va presentar d'inici fins a vuit novetats pel que fa a l'onze inicial del partit d'anada- i va evidenciar que Montjuïc ha deixat de ser aquesta temporada el fortí blanc-i-blau que va ser durant la passada. La trampa, la famosa trampa de pensar que està tot fet va planejar massa minuts sobre Montjuïc.
	Malgrat això, en la primera aproximació seriosa dels locals a la porteria de Luis García va obrir de nou el partit. Una espectacular rematada de Costa des de fora de l'àrea va reduir la distància en el marcador i va retornar l'esperança als seguidors, conscients que un empat servia per continuar endavant.
	L'esperança es va tornar confirmació a la segona part, on Jonathan va tornar a reivindicar-se el mateix dia que tots els mitjans insistien que ja està fitxat l’uruguaià Walter Pandiani. Primer, en un centre de Juanfran i, després, en un contraatac conduït per Coro, el davanter català va signar la remuntada local i va sembrar un sospir d'alleugeriment a la graderia. La trampa estava desactivada.

El Getafe va semblar claudicar coincidint amb els millors moments locals i, fins i tot, Coro va tenir la sentència definitiva amb una rematada que es va estavellar al pal. Però com si d’un guió de suspens es tractés, gairebé al final, va aparèixer un nou ensurt. Un penal comès sobre Diego Rivas es va encarregar de transformar-lo Pernía, que va col·locar el 3-3 definitiu, però va retornar cert temor i incertesa als locals, que només es va diluir amb el xiulet final.

Els primers 80 minuts del partit podien haver sobrat perfectament. Fins aleshores, un Espanyol acurat amb la pilota s'havia mostrat superior, respecte a la possessió, a un Getafe massa conservador per jugar a casa i per tant, en teoria, donar el cop a l'eliminatòria. I l'oportunitat la van tenir dues vegades consecutives des dels onze metres. Una Güiza i l'altra Paunovic, heroi a la passada eliminatòria davant el Lleida, tot i que aquesta vegada li va tocar posar-se la disfressa de vilà. La falta no va tenir discussió: Ito va caure en la picardia de Güiza i va cometre penal.
	El propi davanter va agafar la pilota i amb fermesa es dirigí a efectuar el penal. Gorka es va llençar i va veure passar la pilota lluny del seu cos, però tan lluny que va anar per sobre del travesser. Però hi va haver una segona oportunitat, ja que, segons l'àrbitre, alguns jugadors van entrar abans d'hora a l'àrea. Es va repetir la mateixa escena, i Gorka va veure de nou com la pilota ascendia de tal manera que va sortir projectada directament a la graderia.
El Getafe havia perdut l'oportunitat de guanyar el partit i deixar tocat a l’Espanyol pel partit de tornada. Però el futbol té aquestes coses i qui perdona, normalment, té càstig. Corominas, quan duia pocs minuts al camp, va penjar una bona pilota que va pentinar Jarque amb molta intenció. Va ser gol.

Pocs s’ho creien, però l’Espanyol va guanyar el partit i manté una bona ratxa de resultats. El 2005 es va tancar amb la victòria a Riazor (1-2) i aquest 2006 comença amb la victòria davant el Getafe (0-1).
Els de Lotina van sortir lluitant en el partit, amb les idees clares i amb la voluntat de no deixar-se tancar per un Getafe que presumia que aniria a guanyar el partit, per la seva condició de local. Ambdós equips van plantejar un partit obert, amb el mateix sistema de joc i amb les mateixes intencions: amarrar bé la porteria pròpia i confiar la seva sort en atac a la genialitat d'alguns dels seus puntes. Per això, el partit es va disputar en un centre del camp plagat de sacrifici, però sense molta creativitat. Fredson, Ito i Costa, tres jugadors d'un perfil similar, van controlar bé a un Getafe que va haver de canviar el seu vestit de sempre i optar per un joc més directe, cosa poc habitual en ells. Així mateix, la seguretat per dalt de Jarque, Lopo i Gorka van ser suficients per evitar que l'equip madrileny creés perill. Craioveanu, en el minut 10, va tenir l'ocasió més clara del partit, però Gorka va desviar el seu llançament des de fora de l'àrea a córner. L’Espanyol es va equilibrar ràpidament, després d'una gran jugada de Juanfran, plena de velocitat, capacitat de desbordament i intuïció, que va culminar amb una mala definició que va parar Calatayud. Va ser la jugada més perillosa d'una primera part que va servir per comprovar dues coses: que qui marqués primer guanyaria el partit i que l’Espanyol estava millor col·locat que el Getafe.

La segona part va seguir pel mateix camí. Hi va haver poques ocasions importants fins al minut 80, quan el partit va embogir i es van veure les jugades més perilloses. Moisés va tenir, abans d'això, el gol a prop, però la seva rematada de cap es va estavellar al travesser. L’Espanyol va trenar alguns contraatacs d'escola, als quals els va faltar una última passada precisa o una rematada més. Jofre i Juanfran van jugar el seu millor partit amb la samarreta blanc-i-blava, i Jonathan, lluitador i amb alguns detalls de qualitat, també va completar un bon partit.
Després del gol de Jarque, celebrat per tots els jugadors, el Getafe va estrènyer mínimament, però Gorka, immens una altra vegada, va parar tot el que va arribar i va mantenir viva la recuperació d'un Espanyol que segueix ferm en les tres competicions.

↑ Pitja aquí per opinar en el nostre "fòrum"	Sí, sí, sí La Copa ja és aquí Campió Copa del Rei del 2006 Campions un altre cop!!! ja del any 2000!!! ja del 1940 i del 1929!!!

Índex de la pàgina Copa del Rei 2006: Partits jugats Final: Espanyol-Zaragoza 4-1
Semifinal: Espanyol-Depor 2-1	1/4: Cadiz-Espanyol 0-4	1/8: Getafe-Espanyol 3-4
Fotografies de Penyes a la Copa del Rei 2006
Penya Escollera	Penyes de Girona	Penya de Reus
Especials per la Copa del Rei 2006
Himne de Montserrat Llauradó	Un banderí en el Himàlaia (Laddak)	Un àlbum de Fotos Copa Rei

Copyrigth @granperico, és permet el dret de reproducció citant el nostre web com la font
Pulsa aquí para acceder a la versión Castellana Push here to get the English web version	Benvinguts, és recomanable que entreu amb Internet Explorer

Copa del Rei Aquí recollirem els partits del Campió
	Pitja aquí per veure el album de fotos dels campions Copa Rey 2006 < /a>

Un president amb dues copes! Sí, Sí, sí, el dotze d'abril ho va aconseguir. La Copa del Rei del 2000 i del 2006!!!

	R.C.D. Espanyol - R. Zaragoza 4-1 CAMPIONS!!! CAMPIONS!!! Ole, ole, oleeeeeeee
Gols de Raul TAMUDO, Luís GARCÍA (2) i CORO!

Sí, sí, sí, La Copa hem aconseguit!

	Campió l'Espanyol Subcampió el R. Zaragoza Dos grans equips Dos grans aficions Els nostres jugadors van aplaudir la afició del Zaragoza i Ells també van aplaudir als campions
Aplaudiments de nostres campions a la afició del R. Zaragoza!
	Una final sense incidents Mercès a tots


Sí, Sí, Sí, Anem Cap a Madrid L´ Espanyol ha aconseguit, L´ Espanyol anar a Madrid. Espanyol! Espanyol! Espanyol! Espanyol! Espanyol! Espanyol! Jo t'estimo Espanyol! Hi anirem a Madrid a jugar amb honor la copa hi oferir-la a l´afició.	L´ Espanyol ha aconseguit, L´ Espanyol anar a Madrid. Espanyol! Espanyol! Espanyol! Espanyol! Espanyol! Espanyol! Jo t'estimo Espanyol! Hi anirem a Madrid a jugar amb honor la copa hi oferir-la a l´afició. ESPANYOL
Montserrat Llauradó L'Aleixar del Baix Camp Sòcia del R.C.D. Espanyol

	Depor - R.C.D. Espanyol 0-0 FINALISTES!!! Sí, sí, sí Tots cap a Madrid!!!
	L'Espanyol Ha aconseguit L'Espanyol Anar a Madrid Espanyol Espanyol Espanyol


Àrbitre: Undiano Mallenco (Col. navarro). Va treure una tarja groga a Víctor 28', Duscher 32' y Sergio 59', i a Zabaleta 86' Alineació R.C.D. Espanyol: Kameni Zabaleta, Albert Lopo, Pochetino, Daniel Jarque, Domi Edu Costa, Iván De la Peña (juanfran 90'), Fredson Luis García (Ito 78') i Tamudo (Walter Pandiani 65')
↑ El dinar va ser un magnífic aperitiu de la festa futbolística!


Àrbitre: Esquinas Torres (Col Madrileny). No va treure cap tarja!!! Alineació R.C.D. Espanyol: Gorka Iraizoz Armando Sá, Albert Lopo, Daniel Jarque, David García Eduardo Costa, Fredson (Moisés Hurtado 57') Juanfran (Zabaleta 80'), Coro (De la Peña 77'), Jofre Walter Pandiani.
Gols: 1-0 Jofre 73'	2-0 Jofre de penal 76'


Àrbitre: Mejuto González (Col Asturià). Va treure una tarja groga a De Quintana, i a Lopo i Zabaleta. Alineació R.C.D. Espanyol: Gorka Iraizoz Zabaleta (Robusté +90), Albert Lopo, Daniel Jarque, Domi Moisés Hurtado, Ito Juanfran (Luis García 83'), Fredson, Jofre (Coro 73') Walter Pandiani.
Gols: 0-1 Walter Pandiani 50'	0-2 Fredson 88'


Àrbitre: Ayza Gámez (Col. valencià). Va treure una tarja groga a Contra 35', i a Moisés Hurtado 83'. Alineació R.C.D. Espanyol: Gorka Iraizoz Moisés Hurtado, Daniel Jarque, Pochettino, Domi Ito, Edu Costa Juanfran (De la Peña 90'), Coro, Jofre (Fredson 82') Jonathan (Tamudo 82').
Gols: 0-1 Riki 3' 0-2 Riki 15' 3-3 Pernia de penalti 84'	1-2 Edu Costa 25' 2-2 Jonathan 53' 3-2 Jonathan 66'


Àrbitre: Muñiz Fernández (Col. Asturià). Va treure una tarja groga a - Pulido 51', i a - Domi 59', Lopo 79', Ito 79', Jarque 80' i Costa 80'. Alineació R.C.D. Espanyol: Gorka Iraizoz Daniel Jarque, Moisés Hurtado, Albert Lopo, Domi Ito, Edu Costa Juanfran (De la Peña 87'), Fredson (Zabaleta 73'), Jofre (Coro 83') Jonathan.
Gol: 0-1 Jarque 87'

	Pitja aquí per deixar un missatge en el nostre llibre de visites
	Pitja aquí per llegir els missatges en el nostre llibre de visites